Premi Neus Balanzat

Premi Neus Balanzat

A Sa Colomina tenim bons escritors i escritores. N'Alícia Ramon Riera, de 3r ESO E, n'és una. Enguany ha guanyat el primer premi de la seva categoria del concurs Neus Balanzat que convoca cada any l'IES Quartó de Portmany. El guardó va estar lliurat en un acte al saló d'actes de l'esmentat institut divendres 15 de gener, amb l'assistència de nombrós públic.
Si recordau, el curs anterior n'Alícia ja havia guanyat un premi del mateix concurs. Esperem que el curs vinent també tengui aquest honor.
Esperam que la seva història vos agradi.

Títol: PURPUREAE VESTES

Eren les cinc i quart de la tarda de dimecres. Na Nerea estava preparant la seva motxilla amb les partitures per anar al conservatori de música de Cas Serres. Una vegada acabada la classe de piano, va anar a la biblioteca que hi ha a la planta baixa . Allí era on sempre se trobava amb la seva millor amiga, na Júlia i on pasava els millors moments de la setmana.
Na Nerea i na Júlia, tenien als seus catorze anys, un caràcter molt semblant.Les dues eren molt xerradores, i sempre reien. Es contaven històries de por i misteri inventades per asustar-se mútuament.
A na Júlia, li encantava la música i la moda, era molt morena, no gaire alta i els seus ulls eren vius i molt misteriosos per el seu color tan fosc. Al seu institut tenia moltíssims amics i es divertia amb ells, però no la entenien tan bé com els seus companys del conservatori; el mateix li passava a na Nerea, una noia alta, prima i amb uns cabells lluents i de color de blat, que feien que els seus ulls, d´un blau intens brillassin com dos fars enmig del mar. Els amics que tenia al conservatori eren més especials, compartien més aficions i els agradava el món de la imaginació, la màgia, la mitologia...
Les dues amigues tenien ganes de poder estrenar el nou conservatori, un edifici que estaven construint a un carrer molt céntric de Vila. Na Júlia era qui més ganes en tenia ja que a més de tocar la viola, li agradava molt ballar i al nou conservatori posarien classes de dansa.
Però passaven els anys i les obres no acabaven. El motiu principal d´aquest retard va ser provocat per el descubriment , d’unes ruines arqueològiques d’una importància tan gran que es va decidir la seva conservació dins el pati central del edifici.
Un dissabte, les dues amigues anaren al cinema a veure la pel·lícula “Àgora’’. Entusiasmades per els decorats, especialment per l’aparició de la biblioteca d´Alexandria, sortiren de la sala, quan ja era fosc i al passar per les tanques del nou conservatori, es van adonar que hi havia una porta mal tancada... es miraren les dues, tragueren una llanterna de la bossa i entraren dins l’edifici inacabat. Agafades de la mà caminaren fins trobar les ruines arqueològiques. Meravellades es sentiren transportades al passat, espectants, fins que de sobte començaren a sentir remors. En silenci intentaven esbrinar qui feia aquell soroll tan estrany i profund.
-És el vigilant que ens ha sentit? va preguntar na Nerea, i mirant-se una a l’altra, saltaren a la vegada dins un hipogeu per amagar-se, però no va apareixer ningú. Tot seguit, estaven mirant, en la penombra, quan van veure una nebulosa de llum cada vegada més gran i després, dins aquella lluentor va aparèixer una misteriosa dama amb un vestit molt elegant, malgrat que semblava d’altra època. El vestit tenia una llarga cua feta d´un luxós teixit de color púrpura, que anava arrossegant pel terra de l’obra, aproximant-se lentament als tètrics hipogeus fins desaparèixer, fent un soroll semblant al que havien sentit abans... Per poder sortir, na Júlia es va agafar a la paret just quan un cilindre metàl·lic va caure al terra. L’agafà, i les dues sortiren correguent .
El diumenge pel matí es van trobar a la pastisseria i na Júlia va treure aquell objecte que havia trobat. Era un cilindre petitet de plom, molt antic i rovellat , al netejar-lo van observar que tenia un tap de metall. Va ser difícil poder-lo obrir, i la sorpresa va ser descobrir un petit i antic pergamí al seu interior. Amb cura el van desplegar i van veure un dibuix molt envellit. S’adonaren que era un antic mapa d´Eivissa, amb alguns punts molt marcats...
La curiositat de les dues va ser tan gran, que decidiren que abans de tornar aquell objecte als arqueòlegs, el podien tenir elles uns dies més, ja que van ser les quals ho van trobar.
El primer punt senyalat al mapa va ser fàcil de localitzar: Sa Caleta, per això
agafàren les bicicletes i se n’hi anaren. Després de recòrrer la costa, van trobar les restes arqueològiques representades al mapa. Aquell lloc no havia estat destruit per la cobdícia humana. Per sort, no hi havien hotels ni apartaments turístics en aquest màgic indret,on es conserven les restes d’un antic poblat mariner fenici.
Les dues amigues, van decidir anar a investigar els dos altres punts assenyalats al curiós pergamí. Ja no va resultar tan fàcil, doncs la configuració del port de Vila havia canviat molt, i el segon punt estava molt borròs.
Na Nerea va anar a la biblioteca a cercar gravats de la Eivissa antiga, però costava molt trobar alguna pista si bé va pensar que a Talamanca podria quedar alguna ruina, així que un matí, les dues amigues agafaren la barqueta del moll i anàren fins l’Illa Plana.
Van perdre la ilusió al adonar-se’n de que tota la costa estava desfeta per la construcció massiva de cases i hotels. Si alguna vegada hi havien viscut els
antics fenicis, ja no en quedava constància. Era més important per els illencs la riquessa obtenguda per el turisme, que la conservació de la nostra rica i antiga història ?
Cansades i decebudes per no trobar restes arqueològiques, baixaren fins unes roques a descansar i menjar els entrepans que portaven a la motxilla, quan es va atracar un home, amb una bona panxeta, moreno, que tenia la pell curtida per la sal i el sol i que portava al seu costat una gosseta peludeta de color gris, anomenada Pruna.
-Al·lotes!. Els hi va preguntar, -Heu vist passar algú amb una barqueta blanca i groga, l” Arròs amb peix”?
- La veritat és que no.
El pobre home estava indignat, doncs li havien robat la petita xalana que utilitzava per arribar al seu llaüt varat a la cala. Els hi va contar que abans no passaven aquestes coses, que la gent deixava les portes de les cases obertes, però tot canvia i...
Tan trist el veren que li varen contar el seu particular descobriment, el del mapa i comprovàren que el darrer punt marcat apuntava a la costa nord-est d’Eivissa, el problema era que no sabien com arribar-hi.
-Ja que heu compartit amb jo aquest mapa, vos portaré amb el meu llaüt bordetjant la costa est a veure si trobam alguna cosa significativa, i així ho feren.

Al sortir el sol s’embarcaren a Talamanca; la passejada va ser preciosa contemplant la costa baixa i suau que anava tornant-se cada vegada més alta i salvatge. Veren penyasegats, corbs marins, fonoll marí creixent dins les roques i una impresionant formació rocosa, el cap Llibrell, on també s’han trobat restes arqueològiques però bastant més al sud que el punt marcat al mapa.
-Ja hi som! va dir en Moi, el gordet pescador; aquest és l’indret:el Pou d’es Lleó, més ben dit, el Canal d’en Martí, cala per on també van arribar els moros feia molts i molts d’anys.
Varen baixar a terra, i començaren a cercar però no trobaren res, fins que un vellet es va adonar que les dues amigues portaven els dits tintats d’aquell color púrpura i els hi va dir que feia uns anys uns arqueòlegs havien estat treballant en aquell cim, damunt la platja i que també tenien les puntes dels dits tintades del mateix color.
Na Júlia i na Nerea estaven sorpreses, ja que es van embrutar els dits quan
obriren el cilindre de l’hipogeu i no havien conseguit llevar-se aquell color tan intens. Just després, na Pruna va començar a olorar les puntes dels dits de les noies, i tot seguit, es va posar a còrrer cim cap amunt.
Les dues amigues i en Moi, van buscar la gosseta, fins que la van trobar escarvant en un lloc on la terra estava ja humida, i cada vegada apareixien més i més cornets de tots tamanys, alguns romputs i altres sencers, però tots tenien un cosa en comú, el color púrpura lluent al seu interior. Tots estaven ajudant a na Pruna a llevar terra, fins que les sever ungles varen xocar amb una superfície molt dura, rígida i llenegosa. Quan van acabar de desenterrar aquella llosa, l’unic que hi havia de curiós era que tenia un forat redó i profund,. La varen intentar aixecar però no podien de cap de les maneres, fins que de sobte a na Nerea li vingué un objecte al cap: la càpsula
cilíndrica. Se la va treurer de la butxaca, i va introduir-la al foradet. Va encaixar perfectamen, però només es va sentir un petit ‘’clic’’. En Moisès va torna a provar d’aixecar la llosa, i aquest cop, la va obrir i es van quedar meravellats amb el seu descobriment.Es tractava d’unes restes arqueològiques. Eren monedes, ceràmica, i el més sorprenent de tot , l’esquelet d’una dama que curiosament conservava intacte el seu vestit de color púrpura.
El seguent dia les amigues van anar a la biblioteca, van començar a cercar informació sobre la relació entre aquells tres jaciments d’Eivissa i el magnífic color púrpura que encara perdurava intacte. Van trobar un llibre anomenat ‘’Purpureae vestes’’, on explicava que en l’època feniciopúnica, només s’obtenien a Eivissa aquestos tints, que fabricaven matxacant el gland dels crustàcis mesclats amb sal. El color purpre que se n’obtè, era utilitzat per fabricar luxoses vestimentes, que exportaven per tot el Mediterrani. Però aquestes prendes únicament les portaven gent molt poderosa.
Na Nerea i na Júlia van comprendre que aquella dona havia deixat aquell petit secret perquè algú el descobrís i així poguessin saber més coses sobre la nostra rica i màgica història antiga que perdura ja que els reis, els papes i els cardenals encara el segueixen lluint, i tambè.. la misteriosa dama del consevatori.

Related Posts